El feminisme serà interseccional o no serà

8 de març del 2019. Milions de dones tornen a ocupar els carrers, un fet que la premsa definirà com a jornada històrica en què el feminisme es fa notar. No obstant això, aquest és el feminisme que realment volem?

Manifestacions per tot el territori. Persones de totes les edats. Espanya en les televisions de tot el món com un país que crida molt fort. El món ens mira. No obstant això, si anem a les manifestacions, si mirem els rostres que volen representar aquest moviment, ens adonarem que la veritat és que no estem essent partíceps d’un feminisme interseccional. Les cares més visibles són dones cis (coicideixen en sexe i gènere), blanques, burgeses, occidentals i, majoritàriament, heterosexuals. Les consignes i eslògans de les manifestacions estaven plegats de frases trànsfobes (“polla violadora, a la liquadora” o “estem fins als ovaris de tants collons”) i, en la major part, hi havia poques dones racialitzades, amb discapacitat funcional (les consignes com “boti, boti, boti, masclista qui no boti” tampoc són de gran ajuda per poder incloure a aquestes persones).

Tot i que moltes altres consignes i eslògans sí que formen part del feminisme que volem, aquestes ens van deixar mala boca ja que no representen, de cap manera, un feminisme interseccional, i provoquen que les persones no normatives se sentin incòmodes en aquests llocs o, inclús, poden arribar a patir agressions per part dels manifestants. Les dones que no són cis, les dones que no són heteros, les dones que no són blanques, les que no són d’occident, les que tenen discapacitat funcional, les no binàries. Totes i cada una d’elles van sortir descontentes d’una jornada en les que se’ls havia promès tenir veu, ser escoltades.

Aquest no és el feminisme que ens representa, aquest no és el feminisme que volem. Volem un feminisme que evolucioni, que ens accepti a cada una tal i com som, que no haguem de canviar la nostra manera de ser perquè no s’ajusta a la norma. Volem un feminisme que canviï la norma, que la destrueixi. Un feminisme on totes hi tinguem cabuda. Un feminisme que ens uneixi perquè, al cap i a la fi, totes som dones oprimides, d’una o altra manera, germanes unides per un sentiment que destrueix fronteres, aliades en un moviment que ens alliberarà de les nostres cadenes. Aleshores, per què crear-nos-en de noves?

Ni el color, ni la clase, ni el género, ni la diferencia lesbiana pueden constituir por separado la identidad ni ser la base de una política de transformación radical“.

Miriam Solá (2013) – Transfeminismos: epistemes, fricciones y flujos