Hi ha algú?

El 15% de la població occidental pateix algun tipus de patologia, trastorn mental o emocional, s’anuncia el primer govern feminista, un menor és detingut per abusar sexualment d’ancianes, a Alemanya els ciutadans es poden registrar com a persones intersexuals, un robot ens atendrà i cuidarà els últims dies de les nostres vides…

Aquests són alguns dels titulars que han obert diaris o informatius. Podríem afegir-ne alguns més o canviar-los per d’altres. Tant se val, perquè el que és rellevant d’aquests titulars és que ens anuncien l’arribada d’un nou món, d’un nou estadi de civilització que ja ens obliga a tots a canviar la nostra bruíxola i la nostra agenda diària. El meravellós/vertiginós de ser testimonis de l’entrada a un nou món és que ens expulsa de la que havia estat la nostra llar.

La casa on vam néixer, en la que vam gaudir de la nostra dolça o amarga infància, en la que vam descobrir la nostra sexualitat i en la que ens van acompanyar fins a la nostra vida adulta s’ensorra poc a poc sobre nostre.

Tornem a ser nòmades, exiliats de la pàtria on poques de les coses que abans ens servien ens seran útils en el llarg èxode que ens espera com a humanitat. Despertem de cop del dolç son en què crèiem saber qui érem, com era el món on habitàvem i què esperaven o necessitaven els altres de nosaltres.

Tota la meva vida he estat vinculat professionalment a l’educació de menors i adolescents. Ells ja ens demanaven, fa més d’una dècada, que algú els agafés la mà per travessar el sec i càlid desert que els separava d’una ciutat (una ciutat sense nom i sense homes) que els esperava més enllà de la sorra. I ho vaig fer. I me’n vaig adonar que en aquesta nova ciutat em dedicaria a treballar amb les diferents formes de violència, noves o heretades, de les quals en són víctimes els nostres fills i les nostres filles. Mai més les nostres filles ni els nostres fills, sinó els hereus d’un món que encara hem de construir. Hi ha algú?

“L’educació és el punt en què decidim si estimem el món suficientment com per assumir una responsabilitat per ell i d’aquesta manera salvar-lo de la ruïna. També a través de l’educació decidim si estimem prou als nostres fills com per no prendre’ls de les mans l’oportunitat d’emprendre alguna cosa nova, alguna cosa que nosaltres mai hem imaginat.”

Hanna Arendt – La crisi de la educació